martes, 31 de mayo de 2011

No sóc jo qui creix, sinó el desig de sobreviure.

-Perquè córrer fins a la fi del món?  Perquè somriure incontroladament? Perquè fer-te petons mentre dorms?
-No hi ha resposta per a això, fes-ho si ho sents. Fes-ho si m’estimes.
-No m’enrecordava que els homes no parem de fer-nos preguntes deixant-ne moltes a la intempèrie.
-Però m’estimes, o no?
-I tu perquè em fas encara més preguntes? Sí, suposo que sí.
-Llavors, em seguiràs fent petons mentre dormo?
-Sí, no crec que hi hagi ni una ment ni un cor que m’ho dicti. Hi ha una veueta que em diu que no t’he de perdre.
-Tu només corre, i deixa’t de tonteries i preguntes. Les respostes les trobaràs poc a poc, i potser, i molt probablement, les trobaràs tard.
-Però no et predré, oi? Un cop allà, què?
-Un cop allà, res. Tu i jo.
-Si et perdo aquesta veueta s’enfadarà, i diu que jo moriré.
-No moriràs. Si aquesta veueta marxa jo faré la seva feina. No moriràs.


*Si, ho sé, molt típic i massa maco -en el sentit del context; del típic "Conte de fades"-, sí, pastelón, però hem d’acceptar que som així, i que a la fi del món masses hi voldriem arribar. Hem d’acceptar que molts tenim por de perdre a l’altre, que molts tenim por d’aquesta veueta que ens desafia. No és ficció ni realitat exagerada, és simplement sentiment que vull dins les nostres sangs plenes de vidres. Per totes les nostres sangs, siguin del color que siguin, portin la ràbia que hi portin.

2 comentarios: