Sento que l’aire bufa. La mà és colpejada pel vent amb força. Les ungles, mig mossegades pel meu nerviosisme crònic, els dits, la pell suau. Després sento que la màniga es mou. La màniga llarga que va des del canell fins a l’hombro es mou cap a munt i cap avall. Amb força. I així tota la samarreta.
Ara és un dels moments en el que m’agradaria tenir un fotògraf que em fés una foto. Un amic d’aquets que sempre va amb la càmara bona a la mà. Una d’aquelles perosnes que han nascut amb un dó per a captar moments perfectes, moments feliços.
M’agradaria ser una flor. M’agradaria sentir cada dia el vent bufar suaument els meus pètals blancs, o roses, o vermells o blaus o liles. O taronjes o grocs. La veritat és que deixaria que el destí triés el color dels meus pètals. M’agradaria ser una flor i poder sacrificar la meva vida per un amor. És a dir, m’agradaria servir d’enllaç entre dues persones enamorades. M’agradaria sentir, en els meus últims batecs el cabell llarg i fi d’una noia tocant la meva tija, els meves fulles i els meus pètals d’algún color.
M’agrada imaginar, m’agrada la solitud que només dura un ratet i m’agrada la vida eterna que sé que no existeix. M’agrada creure en un destí imaginari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario